Mosaics hidràulics
Un mosaic hidràulic de Nolla a Barcelona és una rajola decorativa de ciment pigmentat, dús interior i exterior. Inventat al sud de França a mitjan el segle XIX, va ser usat com a paviment en les construccions fins als anys 1960.
El procés de fabricació es caracteritza per l’ús de motlles metàl·lics (trepes) per a l’aplicació dels colors, que posteriorment són fixats a la base de ciment mitjançant l’ús de premsa hidràulica.
Història:
Les primeres referències són del 1857 si bé la seva consolidació com a producte alternatiu a la pedra natural (marbre principalment) va ser a l’Exposició Universal de París del 1867 on l’empresa barcelonina Garret, Rivet i Cía. ho presentava com un tipus de rajola que no requeria cocció sinó que es consolidava mitjançant premses. Les mides de les rajoles eren bàsicament de 10 x 10, 15 x 15, 20 x 20, 25 x 25 i 40 x 40 cm, però les més habituals van ser les de 20 x 20.
La coincidència d’aquesta tècnica amb el desenvolupament del modernisme va fer que els dissenys fossin més complexos i artístics i que els fabricants comptessin amb els dissenyadors de moda entre els seus col·laboradors, com ara Alexandre de Riquer, Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Josep Pascó i Enric Sagnier.1 Antoni Gaudí va dissenyar un únic paviment, per a la Casa Batlló, que finalment no es va col·locar en aquesta casa però sí a la Casa Milà i que ara pavimenta les voreres del Passeig de Gràcia de Barcelona. Els dibuixos representaven formes geomètriques, florals o vegetals. Els dissenys més senzills tenien un dibuix que es repetia i combinava peça a peça. Generalment els decoradors componien els dissenys simulant una catifa que ocupava tota l’habitació i que requeria rajoles que conformessin una sanefa perimetral. També era habitual que la composició de la imatge final s’obtingués amb la combinació de 2, 4 o 6 peces diferents, cosa que complicava de forma notable la producció i instal·lació.
Procés de fabricació i col·locació
El mosaic hidràulic es fabricava peça a peça. L’artesà triava els colors que utilitzaria i preparava una pasta amb aigua, barrejant pols de marbre blanc, ciment blanc, sorra i pigments.
Aquest preparat s’abocava a la grimpada, que consisteix en un motlle que integra uns separadors de bronze o llautó encaixats dins d’un marc. Cada espai s’omplia amb el color corresponent. Com més tonalitats tingués el dibuix, més temps per a la seva elaboració era necessari, per la qual cosa el cost de la lloseta augmentava. Aquesta capa, la decorada, que és la que era visible quan estava col·locada, tenia uns 4-5mm de gruix.
Quan la grimpada s’havia omplert amb les diferents pastes de colors, s’hi afegia una segona capa, d’un gruix similar, formada per una barreja de ciment gris i sorra, amb la funció d’absorbir l’excés d’aigua de la primera. Finalment s’acabava d’omplir fins als 20 o 25 mm que solia tenir el gruix del totxo, amb la capa de suport, constituïda per ciment gris, ciment comú i sorra, de textura més porosa per facilitar l’adherència a la seva col·locació. El motlle omplert es col·locava sota una premsa hidràulica que la comprimia. Després, s’extreia del motlle, es deixava assecar i se submergia en aigua durant 24 hores. Perquè el ciment quedés perfectament endurit, les rajoles es ruixaven amb aigua i es posaven en una cambra humida durant 28 dies, que és el temps que triga el ciment a endurir-se a causa del procés químic iniciat gràcies a l’aigua. D’aquí rep el nom d’hidràulic i no del fet de fer servir premses hidràuliques (al principi les premses eren manuals).
És important remarcar que si bé el seu ús ha disminuït, encara hi ha moltes fàbriques que els segueixen realitzant de la manera tradicional tant pel seu ús a la restauració d’antigues cases, com per ser col·locats en propietats noves.
El sistema de fabricació del sòl hidràulic no ha canviat pràcticament res des dels seus orígens. Les rajoles hidràuliques no estan fetes de fang o tova, ni cuites, com en el cas de les rajoles de ceràmica. Com el seu nom ho indica, aquests terres estan fets de ciment comprimit amb premses hidràuliques. Això és confereix una gran resistència i solidesa.
A més de la seva resistència, aquestes rajoles es caracteritzen per la seva versatilitat, la seva gran varietat de dibuixos i de colors naturals que les fan aptes tant per a interiors com a exteriors.
Avantatges i desavantatges d’usar mosaic hidràulic a les calçades
El paviment hidràulic pot suportar grans càrregues, és a dir, gran quantitat de cotxes pesats circulant sense deformar-se. A causa d’això, també té una vida útil força llarga. Tendeix a millorar la visibilitat, no es deforma i permet que els vehicles tinguin un millor lliscament als revolts. Un altre avantatge important és que no brinda restriccions a les actuacions quan es troben en moviment, per la qual cosa implica estalvi en el consum de la gasolina.
Acostuma a ser una mica més relliscós que l’asfalt, per la qual cosa en temporada de pluges o en determinades circumstàncies de conducció, l’ús de mosaic hidràulic pot significar un desavantatge i fins i tot un perill per al conductor.
Treballem a Barcelona y barris:
Bac de Roda badalona BALMES EIXAMPLE Balmes gracia horta guinardo Barceloneta Barrio Gótico Besòs Besòs Mar Bogatell BONANOVA Born Camp de l’Arpa CIUTAT VELLA DIAGONAL MAR EL CLOT El Maresme-Fòrum el Raval Encants Glòries GRACIA HORTA GUINARDO Gótico hospitalet cornella La Pau la Ribera La Verneda LES CORTS Les Corts Montjuic Plaza España Llacuna Marina NOU BARRIS PEDRALBES Poblenou Poble Sec PUTXET Raval SAGRADA FAMILIA sagrada familia diagonal sants eixample santa coloma SANT ANDREU SANT MARTI SANTS MONTJUIC sarria pedralbes SARRIA SANT GERVASI Selva de Mar Vila Olímpica
